“Ordet (1955)”: La paraula és Déu.

Ordet (1955) és una pel·lícula del danés Carl Theodor Dreyer, té cabuda dins l’existencialisme nòrdic, encapçalat per d’altres autors com Ingmar Bergmann.  El director combina en la seva adaptació de l’obra de teatre la filosofia de Kirkegaard amb l’estètica de Hammershøi. La pel·lícula es centra en Morten Borguen, un pare de família molt religiós que s’acaba qüestionant la fe.

La fotografia d’aquesta pel·lícula, en concret la composició, ajuda a entendre el seu rerefons argumental. S’explica de manera ràpida en dues paraules: dreta i esquerra. Es tracta d’una pel·lícula d’oposició: fe contra ciència, protestants contra catòlics… És una pevlcsnap-2014-07-29-14h32m40s185l·lícula d’oposats. La fe contra la ciència. Creure a mitges contra creure fervorosament. Luteranisme contra l’església de la missió interior. Aquesta dicotomia existeix en el guió pel seguiment de dues històries paral·leles: l’embaràs de la Inger i el tonteig de l’Anders amb la filla del sastre. Però llavors, la pulsió de la mort entra a posar en risc la vida de l’Inger: Ho relativitza tot, i deixa altres problemes en segon terme. Per tant, els dos joves podran estar junts.

vlcsnap-2014-07-29-14h44m41s214

Amb la vista apartada, la desentesa entre les dues religions causa problemes familiars.

vlcsnap-2014-07-29-14h52m54s49

El pastor i el metge, discernint sobre qui cura les dolences: Déu o la ciència.

Separats simètricament per aquesta làmpada, -la raó- pastor i metge viuen en mons separats. Morten Borgen els servirà als dos apareixent intermitentment en cadascun dels costats, sense travessar el llindar.

vlcsnap-2014-07-29-14h46m40s153

“Tú lo verás mejor desde éste lado”

La família és la barrera que s’imposa entre els dos amants. La dida mostra un dibuix a la noia, i el noi s’apropa per veure’l. I per separar-los, li ensenya el llibre en el seu costat perquè no estigui al costat d’ella.

vlcsnap-2014-07-29-14h50m12s197

La nena és l’única que creu en Johannes. És l’única que té la ment prou oberta per a veure-hi.

Per últim, després de ressaltar el simbolisme de la composició, cal destacar la simbologia de tots els elements que entren en segon pla o fins i tot la concepció de personatges sota un simbol o o un altre. Com a exemple, exposo l’escenari més carregat d’aquest film segons el meu parer:

Morten Borgen parlant amb el doctor. Fora de pla, el part s’ha superat amb la mort del nen, i el doctor es renta les mans.

1. Tempus fugit. El rellotge és el símbol del pas del temps que precedeix a la mort. Dins de cada un de nosaltres hi ha el nostre propi rellotge, que avança fins que s’atura. Aquest rellotge al·ludeix clarament algú. Més aviat, s’hauria de prendre com un memento mori. El veurem constantment, i en notarem la presència perquè l’il·luminació li dóna un lloc privilegiat.

2. Existeix Déu en realitat? A “Is There a God?” (article de 1952) Russell va proposar l’analogia de la tetera per a explicar l’agnosticisme: ningú pot demostrar que Déu existeix, o, en tot cas, haurien de ser els creients els que ho fessin. Aquest objecte trenca amb la fe fèrria que es respira per tota la casa i reafirma la necessitat de creure per a fer la creença certa, i no pas, “creure a mitges”.

3. Collige, virgo, rosas. Les flors són un altre Vanitas molt representatiu. Les flors s’acaben pansint, i per molt maques que siguin, moren. És com si parléssim de la nostra embarassada.

4.  Jugar amb la mort. El taulell d’escacs, a la paret de la porta, sembla dir-nos que allà dins algú està lluitant per la seva vida. A “El septimo sello”, que es pot considerar dins el mateix cicle d’existencialisme nòrdic, el protagonista juga a una partida d’escacs amb la mort, sabent que la partida acabi, morirà (l’argument va més enllà d’aixó però cal no allargar-se).

5. El missatger de la mort. El mateix personatge del metge és l’herald que acaba per compondre aquesta imatge.

vlcsnap-2014-07-29-14h57m35s54

La il·luminació irreal del rellotge, i la contemplació del cos per part de Johannes i la nena.

El metge també rep un paper de símbol, en aquest cas, la mort, que s’endú a l’Inger. La mort i Jesús són doncs símbols enfrontats, i es contraposen a l’ensems amb el pastor. Les dos epifanies de Déu i la mort: Johannes i el Doctor. Són la manera en el que el món transcendent (un món que de tota manera ningú entén) s’infiltra a la casa. El pastor és la fe ja asseguda que ens demana que resem, mecànicament, que resem perquè toca. El pastor no arriba mai a dir-hi gaire la seva, i és que potser realment no està en contacte amb Déu.

De la fe que ens ha estat educada a la fe verdadera: al poder d’anar més enllà,no conformar-se en entreveure la fe. Si no creus amb totes les forces, res s’acomplirà.


Escrit originalment el març de 2014.

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s