‘Guns Akimbo’, pudor de friki

El cinema d’acció sol girar al voltant d’un personatge marcat, com en Van Damme, la Roca, Jason Statham, etc, especialistes que busquen l’espectacle del “más difícl todavía”. És per això que quan veig Guns Akimbo em ve al cap el Primer Amor de Takashi Miike, per precisament el contrari: per comptar amb un protagonista desconegut que ens empassem que no té res a pelar. A Daniel Radcliffe no el deixen viure fora de Hogwarts, i això que l’encasella és precisament el que funciona en pel·lícules com aquesta. En Miles és un nerd socialment funcional que es dedica a programar videojocs perquè els ha mamat tota la vida i que combat els trols d’internet amb els seus comentaris estratègics. Un dia l’obliguen a entrar en un directe de streaming mortal fixant-li pistoles a les mans amb claus. Malgrat la seva vida a la pantalla, quan arriba el moment de disparar a la vida real fracassa —perquè ha de ser— per fracassat.

Ja a Horns Radcliffe es va introduir en aquesta mena de cinema B. No és la primera vegada que demostra saber el paper del protagonista patètic empatètic (que pels japonesos seria un otaku) abellit en barnús. Aquí narra la seva pròpia història amb una estètica neò cibernètica d’efectes i grafisme: si Scott Pilgrim Contra El Mundo i Escuadrón Suicida tinguéssin un fill, probablement seria Guns Akimbo.

S’ambienta en l’internet com a fòrum virtual de morbo (NerveFramed) i violència gratuita per a masses dessensibilitzades: un reality show mortal que reverbera les pel·lícules d’acció de poca monta dels dos mil, les coetànies de Fast and Fourious: no és cap sorpresa que ningú recordi Dead Race (2008) i les seves seqüeles o The Condemned (2007) però Battle Royale (2000) o Takashi Miike són noms que sempre aconsegueixen alguna reacció al vol a les converses: els asiàtics en saben. És la seva tinta. De les arts marcials entreteixides amb pistoles i yakuzas a les més forasenyades premisses per a l’erradicació cruel de caps per lligar. I per sort la pel·li neozelandesa està més a prop dels nipons que dels ianquis.

Entre els videojocs i les xarxes socials, la pel·lícula està plena de fan service mil·lènial sense fer-se irritant (una alarma fàcil de fer saltar), i encara més, tenen certa creativitat, com que quan el protagonista té la IP rastrejada (és localitzat) sóni l’efecte sonor del drop de Knife Party que resa “You blocked me on Facebook, now you are going to die”.

No em molesta que una pel·lícula intenti agradar-me fins i tot amb les modes més passatgeres; això només influirà en com de malament envellirà la pel·lícula, va en detriment seu i no de l’espectador, que entrarà i no s’avorrirà en cap moment. Ara per ara la pel·lícula és una successió d’escenes de tiroteig amb voltes de campana a càmera efectives i constants que recorden a les de Wanted (2008), que sense aconseguir el “más difícil todavía”, et fica dins una atracció ben divertida.

El millor: la comèdia que es porta Radcliffe amb les pistoles i el seu aspecte d’anar per casa i la seva rival Nix.

El pitjor: afegiria més emoció reduir en tiroteigs improvisats i substituir-los per estratègies i combat coreogràfic.

La nota: 7

Un comentario en “‘Guns Akimbo’, pudor de friki

Deja una respuesta

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s