No Game No Life 6

Cap.: Interessant ー手

Em trobo ara davant l’episodi més épic d’anime que hagi vist en uns quants mesos. Realment no en veig tant sovint com ho faría un adolescent posat en el tema, però si la série em dona més capítols com aquests, la posaré en el meu pedestal particular.

Aquest capítol mostra l’acció que té lloc a la Biblioteca d’Elukia, on el Flugel Jibril i l’equip Blanc apostarán la seva informació. La tablet d’en Sora per tota la biblioteca i encara més, per la vida de la Jibril. Es tracta d’un ángel molt entusiasmat amb el coneixement d’altres raçes, donat el valor que dona als llibres en format e-book.

ngnl6-1

… Tot disposat per a que malpensis

L’estructura és equilibrada i la més representativa de la personalitat de la série: una primera part predominantment ecci i d’història, i una segona part amb un épic joc a vida o mort.

Per l’ecci, aconseguim arribar al nu total, a més d’una manera divertida i que justifica l’eliminació de les parts erótiques femenines en el manga i anime i com aquesta afecta a la calificació per edats. En Sora ens dona una lliçó de com saltar-nos virtualment els calificatius de pornográfic.

Ara peró, us meravellareu amb el joc de les paraules encadenades materialitzades, en les que es convoca o desconvoca qualsevol cosa que surti d’una paraula. Aixó portará a un escenari de batalla feréstec, sobretot quan els germans desconvoquin tota la litosfera terrestre. La seva missió es ben clara: aconseguir que l’àngel no pugui seguri la cadena, ja sigui matant-la, o bé evitant que pugui parlar…ngnl6-4

No dic res més. Aquest capítol és massa intens per a espifiar-lo. Només afegiré per als qui el vegeu, que en aquest capítol s’amaga un dels petons més esperats per el fandom. Aschente!

Sigue leyendo

Anuncios

Una màscara per a l’ànima: del Theatrum Mundi al desdoblament de personalitat.

En què m’he convertit? Quan he deixat de ser aquell nen? En quin moment el que interpretava com un joc s’ha tornat el meu pa i la meva aigua? Sibilins, aquests pensaments han entrat a devorar-me el cervell. 

Persona-3

Éste no soy yo.

El terme de persona ve del teatre grec, en la que el personatge, la “màscara”, serveix per a personificar una altra persona. Segons Carl Gustav Jung, tots interpretem el nostre rol a la vida, rol tant professional, com respecte a altres persones. Per això modifiquem el comportament en certes situacions. Oscar Wilde escrivia:

La vida es un teatro, pero los papeles están mal repartidos.

La no-concordància entre l’ego i la persona, pot provocar greus problemes emocionals. Per exemple, quan canviem a una feina que no ens agrada esperant que sigui temporal i acaba per definir-nos a nosaltres i la nostra vida. A Perfect Blue ho veiem quan per pressió dels mànagers la Mima deixava de fer el que li agradava i deixava de ser la noia innocent que era.

Jung ho sabia bé, som com un riu d’aigües profundes, només podem veure en tant que el riu ens deixa. Al fons de tot hi ha l’embrió de tot el teu ser, que es manifesta o no. 

El peligro reside en que el individuo se transforme en su persona, que el profesor sea su libro y el tenor sea su voz.

Renunciar al nostre jo interior resulta en que ens tornem superficials. Passem a conformar-nos en acceptar el que pensa la gent i el que la gent vol de tu. A imagen-del-cisne-negroCisne Negro, la protagonista es fusiona amb la seva persona, en forma de cigne, perdent de vista el seu jo per culpa d’una mortífera barreja d’ambició desmesurada i pressió familiar.

Personatges de ficció com els de El club de la lucha es lliguen amb l’inconformisme respecte a la
 persona establerta. Al videojoc homònim Persona, els personatges efectuen un suicidi simbòlic de la seva  persona per a que puguin aflorar tots els seus poders intrínsecs. 

El trencament de la persona i l’emergiment de l’ego és un moment eventual en totes les históries en el que el descontentament amb un mateix ha anat a més i és el pretext pel neixement d’una nova identitat pròpia.

En algunes pel·lícules, això és representat per l’aparició d’un dopplegänger, que reflexa el sentiment de desconeixement respecte un mateix. Vegi’s Enemy o El maquinista. El cinema s’ha nodrit vastament de l’esquizofrènia per a donar una explicació racional a aquests segons personatges.

En aquest món tan intricat de l’ànima i l’autoimatge, la meva amiga Juanita sempre diu una
cosa: “la vida és molt fàcil, ets tu qui la complica”.  

Sempre pensem en el que farem, o les repercussions del que hem fet. El cervell crea la sensació de continuitat temporal, l’ara, el després, l’abans… Però físicament, només existeix l’ara. Ets el que fas ARA. La única manera de ser feliç és estar fent el que t’agrada. Si t’agrada una cosa, perquè no la fas? Si no, et deixes arrossegar pel teu entorn, i no ets tú. No has de deixar que el teu paper s’et mengi. La llibertat no existeix sense el seu exerciment. És que no vols ser feliç?

Estem condemnats a ser lliures.

       –Jean Paul Sartre

L’adoctrinament per a “pelorrastas”

Vol anar de concert? En aquest cas, d’acampada? La revolució del Sí Sí intenta infiltrar-se entre els joves que s’extasien a l’acampada jove, dominada per les Joventuts d’Esquerra Republicana. Oriol Jonqueres bé ho sabia que atrauria els joves al seu discurs quan a Montblanc la població havia incrementat fugaçment durant tres dies. Si ho mirem així, a Canet hi havia tanta proporció de grups catalans com aquí, nogensmenys aquí els crits d’In-Inde-Indepència (taralejat en tartamut) es repetien sense treva. Potser el jovent està més polititzat del que pensem.

El nostre Junqui tambe vol acampar.

El nostre Junqui també vol acampar.

Com reclutes la nova generació per a un partit polític? Els dónes un canuto d’herba? No! Donguem-los-hi la festa més Kumba possible. Oferim-los l’entrada gratuïta. Això bé, si ets voluntari. On m’apunto? A les JERC. Sí, pot estar bé, en realitat després de l’acampada passaré totalment de la política.

I ja t’han caçat. El que té més sorna, a més a més, és que tots els grups musicals participants tinguin un discurs anarquista i fins i tot comunista. Aspencat? Per on lliga això amb l’organització? –Sospitós–

Avui voluntari i demà ja veurem. Això sí, mira d’escaquejar-te de les tasques, ja que sempre acaba passant això:

I els que ho fan, de set del matí a cinc de la matinada.

I els que ho fan, de set del matí a cinc de la matinada.

I ja saps, ja siguis partidari del Sí, del Sí-Sí, o de l’emperadriu Sissí, espera’t a no tenir el cap tèrbol per l’alcohol per que no et rentin el cap les xusmes polítiques.

“TRASCENDENCE (2014)”: Una singularitat poc singular

Totes les orelles s’obren quan escoltem “Johnny Depp”. De costum, aquest sortilegi de dubtosa pronunciació, buida carteres i fa que les calcetes caiguin com si fossin encluses. Però què desmillorat que està Depp! Però què fora de paper… Ho veuen? Fins i tot jo no puc fixar-me en res més.

El reclam comercial és més vell que el banyar-se en boles, ja siguin noies ye-ye amb pèrdues d’orina o una noia amb peres que és la repera. Ens vénen gat per llebre! Intentaré deixar de parlar de publicitat tot i pensar que si aquesta pel·lícula està a la pantalla gran per aquest i no per altres motius. Comencem.

Un grup d’informàtics/científics treballen per a crear un ordinador amb consciència pròpia. Un grup terrorista actua per a assassinar el cap del projecte per enverinament (el nostre benaventurat Depp) amb la por que es provoqui la singularitat i els ordinadors es revoltin. L’Evelyn, la dona de Depp, decideix transferir la consciència d’aquest a l’ordinador, per que pugui sobreviure un cop el cos ja no aguanti els efectes del Poloni.

La singularitat és pels teòrics aquell moment de la història en la que la tecnologia és capaç de crear nova tecnologia. El fet de que un robot pugui crear desde zero, el converteix, en paraules de la pel·lícula, en un Déu, i per aixó en diem trascendéncia i no singularitat.

El dilema de la pel·lícula, però, és si en DataDepp (el Depp virtual) és realment l’home de la nostra pèl-roja o si és un ordinador amb intenció de conquerir el món. Aquest, troba una via cap a la biologia cel·lular, i a partir de nano biotecnologia que es replica a  mateixa intenta conquerir el món, entrant a cossos aliens com a la invasión de los infracuerpos. Tots connectats per Wi-fi, no deixen de ser una replicació de consciència del mateix Depp. L’Evelyn, qui és la verdadera protagonista, es troba enmig de la línia de foc entre els sintétics i els antitecnològics. Volent a moments fugir, i a altres moments salvar al seu marit.

És una pel·lícula que arranca molt bé per a convertir-se en carregosa i lenta. Desitjava que en Depp morís d’una vegada pel Poloni, perquè el que estigui terminal no aconsegueix afegir-li cap nota de dramatisme a la història. No és més que un recurs per a activar la verdadera trama de la tecnologia, però bé que ens la fan empassar sense oli ni res. I passa molt malament.

Un cop ficats en la història, les actuacions no són gens convincents, no hi ha manera de creure’s la pel·lícula. En DataDepp és més que soso. De viu, encara atreia una mica d’atenció tot i actuar com una persona més o menys normal. Però és que el doblatge és dolent. No sap treure partit d’un Depp més calmat de l’habitual, acostumat a un registre més alt. No li treu el to més íntim que aquí necessita.

Tot i així, el final la salva. El gir de guió que canvia el significat de la pel·lícula i el fa saltar a un significat més místic. Ens fa sentir malament. Ens fa sentir males persones. Està ben trobat.

Trascendence se suma al tema de moda; l’Internet, de manera coetània amb Open Windows i seguint l’estela de Her. Com féssin a Black Mirror, la inteligència artificial acaba sent una metàfora del dol. La necTrascendenceessitat d’estendre la vida del mort per la introducció de les seves dades en un disc dur. Segonament, la creença d’una vida superior a la terrenal, i la lluita contra la por a creure-hi.

El millor: El gir final de la trama, com es planteja la idea de la nanotecnologia a nivell superavançat.

El pitjor: L’interpretació, el ritme, el mal aprofitament del minutatge.

La nota: un 5,5

 

Canet Rock 2014!

Em desperto a les 3 de la tarda sense tenir més al cap que les tonades dels Amics de les arts, Love of Lesbian i Txarango. El concert d’ahir va ser intens i va encendre l’orgull de tothom amb el bo i millor de Catalunya. El cartell és tota una mostra d’amor i inclou artistes tant en auge com veterans. Parlem dels Blaumut, Els Pets, Amics de les arts, LoL, Gerard Quintana, Brams, Gossos, Manel, Mishima i l’Electrica Dharma entre d’altres. Hem descobert un gran festival.

A l’horabaixa, és moment d’agafar un lloc entre la gentada, ja sigui a cops de colze o plantant la tovallola, i cantar, riure i emocionar-nos. Veure als entregats artistes, en el cas dels Love of Lesbian, com es carreguen una guitarra llançant-la per sobre del seu cap. Sense acudit, podem dir, que se’ls en va anar de les mans…

Sentir l’ambient, veure que no ets l’únic que recorda amb entusiasme les lletres de Sopa de Cabra de la mà de Quintana i de tant melancòlics posar-nos moixos amb Cada nit pot sortir el sol de Sisa.

El que té de bo aquest festival és que no és pas un festival per fer gresca – que també- sinó que la música és sovint lenta i maca abans que un pretext per fer una olla. Joan Dausà i el místic Mishima en són un clar exemple. De fet, Txarango va ser un afegit d’última hora com a reclam del gran públic, i de la mateixa manera hauríem pogut veure els Catarres, però tampoc hauria casat el caràcter de que us parlo. Malauradament, molts ens devíem perdre a Txarango – m’incloc- degut a l’endarreriment que se solapava actuació rere actuació. Perquè, efectivament, Txarango acabaria tocant en aquell moment de cada nit en què pot sortir el Sol.

Canet Rock

 

L’ALTRE CANET

La infraestructura d’escenari, càmeres, etc. va ser un punt a celebrar, sobretot pels amants de LoL que fan un gran ús dels panells posteriors, però hi ha coses que pocs haurien previst…

Les dotze hores de Rock a Canet, o Canet Rock, han acollit a més de 25000 persones de públic ben divers, d’adolescents fins a quarantins. El recinte, habilitat amb labavos, una antena de Movistar i unes quantes paradetes, encara hauria necessitat més barres i una entrada més ampla. La cobertura feia llufa i només les companyies més petites, com Symio, gaudien d’una barra si s’allunyaven una mica. A les dotze de la nit, s’havien acabat els entrepans i les cues per un ticket de cervesa s’allargaven a l’hora i mitja. Resultat- combinant la fira independista, amb el festival, molta gent a Canet va mirar de fer la seva per a treure’n profit, i les barres de la Via Cannetum van fer l’Agost, afegint que moltes tendes dels voltants, com ara la tenda de llaminadures de la mateixa via van veure’s obligades a no tancar fins  després de la mitjanit per l’afluent de gent. Les iniciatives són variades; desde un recinte alternatiu d’entrada gratuïta (i sense música en directe) al costat del lloc en questió: Canet -Free- Rock fins a un forn de pà treient fornades a la una de la matinada per a suplir els joves amb entrepans de Pernil, llonganissa o xocolata  passant per una ben montada barra de refrescos i entrepans calents regentada per una perruqueria (que ho vestia amb música de Pitbull, tot i que més els hauria valgut deixar-ho estar).

Amb Canet Rock, el Maresme té un fill enérgic i ple de Salut (no sense l’ajuda de les grans marques) i esperem que encara sigui adolescent durant molts anys.

Reviu literària: La Fundación (1951)

Una de les coses bones del punt passallibres de la biblioteca es que acabes agafant llibres pel simple fet de ser clàssics, encara que no hi tinguis tot l’interès del món. M’ha semblat més curiós encara llegir-lo ara que el amic que me’l va rcomanar fa anys està estudiant estadística, tenint en compte el plantejament tant “estadístic” que té.

Amb “La Fundación” reexplorem la ciencia-ficció desde la ploma d’Isaac Asimov, aquest professor de bioquímica que no baixa mai de la Lluna.

La estadística pot preveure el futur? La psicohistória és una branca de la ciència que neix amb aquest fi, per a donar-se la patacada amb una imminent caiguda de l’imperi a 500 anys d’ocórrer. Hari Seldon haurà de teixir el seu pla per tal de prevenir la humanitat d’una era fosca massa llarga i garantitzar el renaixement de l’imperi galàctic.

El llibre reprén l’estil antològic pròpi de l’autor, més que conegut de novel·les com Yo, Robot. A Yo, Robot partim de les lleis de la robòtica, i aquí partim d’un fet històric. És una “pistola atómica que apunta en ambdues direccions”: passat i futur, doncs sabem com ha començat tot i com acabarà, però la gràcia està en tot el seguit de crisis que hi ha per a arribar-hi. De fet, per a saber-ne la història sencera s’ha de seguir la col·lecció d’Asimov: Fundación e Imperio i Segunda fundación, i és pot ampliar amb Los límites de la Fundación i Fundación y Tierra, i fins i tot amb dues precueles: Preludio a la Fundación i Hacia la Fundación. 

Com a tot, podem dir que La Fundación no té protagonistes: el protagonista és la societat i sabem com va avançant a través dels seus portamveus. L’energia atòmica és el puntal de la història, doncs el seu desequilibri entre planetes crea tensions que poden desfermar guerres arreu. És una font d’energia que s’està perdent i ara és considera fins i tot “màgia”. El paralelisme que es pot traçar amb la Edat mitjana és molt interessant. Segons com, no diuen que la història és circular?

En alguns moments també planteja el conflicte intern de si és més assenyat diferenciar-se de la massa per a buscar el canvi social o deixar-se endur per la corrent. Perquè segons Seldon, tot ha de sortir bé, oi? Hauría de actuar o no actuar? Per a mí, la resposta és actuar, doncs l’únic que et diu el llibre es que la revolució explota quan hi ha una fracció important de la humanitat implicada (uix, quina gran revelació). La teva pressió pot incitar a altres, fins que es passi el numero llindar necessari. Si una cosa va malament, només pot acabar en revolta.

La dinàmica sembla clara. Seldon ho ha estudiat tot per a que sortim de les crisis. En la primera buscant l’equilbri de poder, en la segona a través de la religió, en la tercera, a través del comerç. S’ha d’intentar allargar les crisis internes i externes el màxim de temps possible per a trobar-se amb una sola sortida, llavors aquella serà la correcta. Acaba sent previsible. Amb aixó no estic dient que sigui una novel·la fàcil.

És més, sembla que el seu tarannà és que el lector intenti anar per davant dels fets fins al punt d’obviar punts que poden ser previstos de sotamà. Per tant, ha d’intentar llegir-se ràpid, no deixar les parts a mitges per a no perdre’s. Però sí, acaba sent profundament social, i li falta una mica d’ànima (no cal alarmar-se, la Ciència-ficció tova li dóna més importància a les emocions, si penseu com jo.).

Guanya molt de ritme quan s’inclouen intrigues polítiques o enfrontaments entre oposats, previsors i amb una gran capacitat estratègica. Des d’aquest punt de vista, La segona i última part són les millors.

L’estructura, com ja he dit, és antológica. A cada relat tenim protagonistes diferents i una forta el·lipsis de més de vint anys entre una i altra (excepte per la última, en que passa poc temps al ser un afegit de Comerciantes). També trobem entradetes de L’enciclopèdia Galàctica a principi de cada capítol, que serveixen de contextualització i també li donen un segon nivell de narració a la cosa, que també està bé.

Tot i així de vegades no desenvolupa els diàlegs o entradetes al màxim sinó… I et deixa amb les ganes de saber què… I et toca la moral. Introdueix conceptes supercomplicats de matemàtiques al primer capítol, però són com apunts sense profunditzar. Transformacions de camp? Explica-me’n més! Hauria quedat més acabat que no pas amb punts suspensius interrompent tota l’estona. Però vaja, no em feu cas, jo no sé en quines condicions va escriure això.

El format, l’estil, tot delata la educació d’Asimov, que s’omple la boca amb pàrsecs i ergs per escriuuuuuuure i escriuuuuuuuure sobre els seus móns del final de l’univers, ja que de prosa, n’ha escrit molta. Per a passar l’estona, sempre que estiguis lúcid i llest per a seguir-li el joc a aquestes intrincades històries.

El millor: Les descol·locadores el·lípsis, els duels mentals de Salvador Hardin amb el príncep regent Wienis.

El pitjor: L’estil! Per totes les galàxies al galop!

La nota: 5,5 (totalment subjectiu)