Una màscara per a l’ànima: del Theatrum Mundi al desdoblament de personalitat.

En què m’he convertit? Quan he deixat de ser aquell nen? En quin moment el que interpretava com un joc s’ha tornat el meu pa i la meva aigua? Sibilins, aquests pensaments han entrat a devorar-me el cervell. 

Persona-3

Éste no soy yo.

El terme de persona ve del teatre grec, en la que el personatge, la “màscara”, serveix per a personificar una altra persona. Segons Carl Gustav Jung, tots interpretem el nostre rol a la vida, rol tant professional, com respecte a altres persones. Per això modifiquem el comportament en certes situacions. Oscar Wilde escrivia:

La vida es un teatro, pero los papeles están mal repartidos.

La no-concordància entre l’ego i la persona, pot provocar greus problemes emocionals. Per exemple, quan canviem a una feina que no ens agrada esperant que sigui temporal i acaba per definir-nos a nosaltres i la nostra vida. A Perfect Blue ho veiem quan per pressió dels mànagers la Mima deixava de fer el que li agradava i deixava de ser la noia innocent que era.

Jung ho sabia bé, som com un riu d’aigües profundes, només podem veure en tant que el riu ens deixa. Al fons de tot hi ha l’embrió de tot el teu ser, que es manifesta o no. 

El peligro reside en que el individuo se transforme en su persona, que el profesor sea su libro y el tenor sea su voz.

Renunciar al nostre jo interior resulta en que ens tornem superficials. Passem a conformar-nos en acceptar el que pensa la gent i el que la gent vol de tu. A imagen-del-cisne-negroCisne Negro, la protagonista es fusiona amb la seva persona, en forma de cigne, perdent de vista el seu jo per culpa d’una mortífera barreja d’ambició desmesurada i pressió familiar.

Personatges de ficció com els de El club de la lucha es lliguen amb l’inconformisme respecte a la
 persona establerta. Al videojoc homònim Persona, els personatges efectuen un suicidi simbòlic de la seva  persona per a que puguin aflorar tots els seus poders intrínsecs. 

El trencament de la persona i l’emergiment de l’ego és un moment eventual en totes les históries en el que el descontentament amb un mateix ha anat a més i és el pretext pel neixement d’una nova identitat pròpia.

En algunes pel·lícules, això és representat per l’aparició d’un dopplegänger, que reflexa el sentiment de desconeixement respecte un mateix. Vegi’s Enemy o El maquinista. El cinema s’ha nodrit vastament de l’esquizofrènia per a donar una explicació racional a aquests segons personatges.

En aquest món tan intricat de l’ànima i l’autoimatge, la meva amiga Juanita sempre diu una
cosa: “la vida és molt fàcil, ets tu qui la complica”.  

Sempre pensem en el que farem, o les repercussions del que hem fet. El cervell crea la sensació de continuitat temporal, l’ara, el després, l’abans… Però físicament, només existeix l’ara. Ets el que fas ARA. La única manera de ser feliç és estar fent el que t’agrada. Si t’agrada una cosa, perquè no la fas? Si no, et deixes arrossegar pel teu entorn, i no ets tú. No has de deixar que el teu paper s’et mengi. La llibertat no existeix sense el seu exerciment. És que no vols ser feliç?

Estem condemnats a ser lliures.

       –Jean Paul Sartre

Anuncios