No Game No Life 1

Enceto “nou” anime després de pensar-m’hi molt, i és que em deien que No Game No Life estava plagat de referències a altres animes, com fos Bakuman o Amasando Japan i creia que per a algú com jo, només seguidor ocasional d’anime, perdria la gràcia. No.Game.No.Life.full.1707836

Cap.: PRINCIPIANT 素人


 

El principi del capítol es presenta com una mena de Sword Art Online, que de fet, vaig descartar als pocs capítols perquè en la major part només buscava la identificació dels gamers. NGNL, en canvi, ens mostra la magnificència de l’equip blanc, que coneixem pels rumors que corren en els xats dels MMORPG, en altres paraules, cap joc és massa per ells. A continuació trenca tota epicitat per a fer-nos conscients de la realitat: l’equip blanc són tan sols dos gamers adolescents sense vida ni amics que no surten de casa i que pateixen de privació de la son. Per dir-ho així, aporta una visió més real del gamer a la societat actual. També sap lligar molt bé el seu rebuig a la societat amb el que és la seva obsessió.

Els protagonistes són dos germans: en Sora i la Shiro (ajuntant-ne els Kanjis surt kuuhaku o “espai en blanc”, nom del seu equip, ja que sempre es deixen el nick en blanc). En Sora és l’home d’acció, el germà gran. Va tant inflat que una mica més i surt volant, però això fa que tingui una actitud de faquer que es queda amb tothom. La Shiro, la petita, té un cervell superprivilegiat i ella sola ha arribat a vèncer vint vegades superordinadors que juguen als escacs. No sabem si sempre es així, però passa dies sense dormir i després està que no s’aguanta, és MOLT MONA dormint amb cara d’àngel per a l’experiència estètica de l’espectador. La relació entre els dos germans és molt carinyosa i valdria pena d’explotar perquè la relació pivot de les històries sol ser amorosa i això ja cansa.

Sora

Sora.

Shiro.

Shiro.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Sora i Shiro són transportats a un altre món pel déu dels jocs. Aquest món, de tall medieval i fantàstic, té les seves pròpies regles: no hi ha violència, només jocs. Els jocs ho decideixen tot. Els germans s’adapten de seguida i sembla que es faran bona fama aquí. Ho tenen clar: Als relats de fantasia l’heroi sempre busca el camí a casa, però perquè hauríem de voler tornar nosaltres?

Ja comencen a jugar i en Sora fins i tot fa trampes a les cartes, que comporten la derrota inmediata si es perd. Són tan vanitosos que a la mínima de canvi s’aposten la seva vida amb qualsevol desconegut. Crec que només cal esperar perqué això els posi en greus problemes en els capítols que vindran.

I fins aquí el primer capítol. Quants jocs de taula abarcarà la série? Quines aventures ens esperen? A l’avanç del capítol vinent: fanservice. Estic que friso!

STEPHEN KING – ‘EL PISTOLERO (LA TORRE OSCURA (I) )’ (2003)

El seu món s’ha mogut, i ha caigut en la decadència. És l’estampa del Western esquitxada per dimonis, mutacions i màgia. Hey Jude sona als salons, i el pistoler busca venjança. visiteu un món post-apocalíptic sense aparells elèctrics que us absorbirà.

Llegim ‘El pistolero’, de les primeres obres de Stephen King, ara reescrita per a la revisió i cloenda de la seva saga ‘La torre Oscura’. Amb una mica més d’Introducció, de fet molt interessant, sobre com encarava la història King, encara per arribar, als seus dinou anys, i de com es viu aquesta edat. Ja d’entrada, això va connectar amb mí totalment. A més, aquest llibre té semblances amb un parell d’històries que em ronden el cap, i això em provoca simpatia.

La palabra es DIECINUEVE.

El saberlo te volverá loca.

DIECINUEVE. Intentarás olvidarla pero tarde o temprano escapará de tu boca como un vómito

L’aventura és la d’un personatge misteriós, amb un passat dur que desconeixem, i amb moments que coneixerem per retrospecció. És el desenvolupament del arquetip de l’heroi; en que tota la seva vida és una sola causa, un heroi anònim, resignat al seu paper, i que encaixa els cops durs amb la disposició d’un màrtir.  Sent un cert gust per patir i que les coses li vagin malament, com si l’esforç fes que arribar a la seva fita sigui més valuós. És un home que poc a poc està perdent la seva humanitat a través de la seva el-pistolero-la-torre-oscura (1)obsessió.

El nostre antagonista cobert en una caputxa negra, és maldat pura, pròpia del autor. Maldat per capritx i sense raó. Tot i que no se’l pot veure fins l’emfrontament final, sempre hi és present. És un home amb poder de tornar gent a la vida.

La distinció entre la vida i la mort no és clara. En Jake, acompanyant del Pistoler, va aparèixer al desert del Pistoler des del nostre món (Nova York als 70) amb l’últim record d’haver estat atropellat a Manhattan.

El misteri que envolta la història perpetra una mena de secretisme hermètic que et fa voler seguir llegint, esperant, amb sort, que tot acabarà tenint una explicació. Els flaixbacks, haurien de fer el fet d’anar enrere fins al focus del problema. Però es queden a mig camí. Arribem fins al nostre oponent: l’home de negre, amb qui probablement, aconseguirem una solució. Però no, no fem sinó que aconseguir una pregunta més gran.

La reacció habitual seria enfadar-se. Tot i que es tracti d’una saga, sempre és agradable que els llibres estiguin ben compartimentats, amb un principi i un final. Seré jo, que sempre m’agrada buscar-li el rerefons a les coses. El trobo. De fet, sóc de l’opinió que com més ambigua sigui una història, més èxit pot tenir. No importa tant el que l’autor no vulgues expressar tal cosa, sinó que sigmichael_whelan__the_darktowerui possible treure’n més d’una interpretació.

En aquest cas, aquesta història acaba amb una (molt encertada) representació del  Gènesis,  la grandiositat de l’univers, amb la ciència, amb la cerca que finalitza amb una cerca més gran. És una metàfora del sentit de la vida: ens sobrepassa. És impossible saber-ne el sentit; la nostra existència és casual, tot és va.

Ens trobem davant d’una història de fantasia, camuflada de Western, amb tocs foscos. King és un mestre del estil (si més no després de la extensa revisió podant un text bastant petulant). El llenguatge utilitza variacions de paraules poc usuals, imatges i moltes floritures. És la primera vegada que veig el tard descrit de sis maneres diferents (o el número que sigui) sense repetir paraules. Tot i així, sabreu que a aquest autor li agrada trencar el to amb paraulotes aquí i allà. I és King, i la morbositat sempre hi té cabuda -qualsevol excusa és bona per a fer correr un filet de sang- així com també veurem la recurrent imagineria cristiana.

El Millor: La foscor dels personatges. El zic-zac narratiu.

El pitjor: La inconclusivitat de l’història, segurament voldràs seguir llegint La llegada de los tres.

Nota: 7,5

Teories -spoiler- Sigue leyendo