Pero entonces ¿quién es Desahogada?

Desahogada es una voiceblogger que nunca ha revelado su identidad. Es una dobladora en sentido estricto y debe tomarse como una voz. Aún así, el morbo que conllevan los misterios la hacen sujeto de una especulación casi ocultista.

B41n460IYAApJmf

Mírala bien. La chica tiene cara. Porque no es ella.

En la comunidad de vine, apareció una chica que interpretaba en sus videos con aire sobreactuado y con la afectación típica de Hollywood. Da la casualidad, que tiene la misma voz que Desahogada y la misma manera de usarla. Este verano ha expresado, a través de una colaboración con la verdadera, que no. Que ella no es. Pero el matiz entre sus timbres es mínimo y incluso te confundirías al cerrar los ojos.

Desahogada sigue siendo una boca robótica con complejo de Siri.

Aún así, solo se trata de fijarse un poco en las diferencias entre las personas. Mientras que el cambio de nombre podría ser puramente artístico, es decir, mientras que Andrea Compton podría ser la actriz detrás de un personaje llamado Pamela, las temáticas o temas que tratan son diferentes. Pam es little monster hasta la médula, fan de Camela y con predilección por los chistes gitanos. Y le sale naturalmente. Andrea es más de Barbie y de las cosas fabulosas. No sería fácil fingir unos gustos falsos durante tanto tiempo. Si las dos fueran chicos, digamos que Andrea sería Swagger y Desahogada sería gay. Sin caer en interpretaciones respecto la sexualidad de cada uno, ya que Pam no es homosexual (carecería de sentido), sí que es verdad que se nutre de un bagaje que incluye la iconografía gay (divas, boybands, realities, la Veneno, Leticia Sabater…). Esto lo comparte con su colaborador estrella Mr Juan Paparazzi, amigo suyo en la vida real, y conocido por todos como el fan loco de Lady Gaga.

A propósito de Juan e Isabel Paparazzi, madre e hijo y colaboradores habituales de la dobladora, con quienes hemos podido asistir a los hangouts para preguntas y respuestas y la típica cháchara hemos podido ver de refilón partes que nunca más veréis  de Pamela. Sus dedos. Unos dedos no finos sino regordetes. También se ha podido confabular que es rubia, pero sigue siendo una incógnita su aspecto.

Como ya hemos dicho, las teorías han llegado a señalar sospechosos con nombre y apellido. No hace falta que decir que la Compton se está aprovechando del equívoco para hacerse más popular y trascender al Vine. Por contra, no ha sido la primera en dar el salto sino que podría haber sido influenciada por un amigo, Algopasacondiego, quien ya regentaba un canal en el que Compton habría aparecido o por muchos otros de sus conocidos youtubers (Juanmasaurus, Xurix) que también la incluyen.

Los Viners están creando su propio espacio en youtube, intrusos en éste mundo ajeno, y quieren marcar claramente la diferencia entre la apaisada prosodia del youtuber y la condensación climática que suponen solo seis segundos, reflejándolo también en el carácter de sus vídeos. ¿Le habrán visto tirón al sitio?

Lo sabemos, si algo tienen los youtubers que han llegado a ese reconocimiento, es visión de mercado. Unos por la culminación de un personaje mediático, otros por sus talentos, y otros simplemente por saber enganchar la ola cuando pasa.

A más tiempo, más atención está desviando Andrea Compton respecto a Desahogada. En siete días desde el vídeo colaboración (su primer vídeo como tal) llegó a los 10000 subscriptores, y actualmente aparece en los dos primeras videos sugeridos en youtube al teclear “Desahogada”, desplazando los de la verdadera. ¡Qué narices! Incluso le roba protagonismo en este artículo. Por su frescura, por su desenvoltura efusiva. Se infiltra en los canales de otros youtubers que la exhiben ávidos de nuevos seguidores y Desahogada parece forzada a subir el nivel (¿porqué colaborar ahora con Yellow Mello y no antes?). En fin; voces y cuerpos, viners y youtubers, la batalla está servida.

http://finebox.co/v/wllFIo0on8u.iframe?autoplay

No Game No Life 1

Enceto “nou” anime després de pensar-m’hi molt, i és que em deien que No Game No Life estava plagat de referències a altres animes, com fos Bakuman o Amasando Japan i creia que per a algú com jo, només seguidor ocasional d’anime, perdria la gràcia. No.Game.No.Life.full.1707836

Cap.: PRINCIPIANT 素人


 

El principi del capítol es presenta com una mena de Sword Art Online, que de fet, vaig descartar als pocs capítols perquè en la major part només buscava la identificació dels gamers. NGNL, en canvi, ens mostra la magnificència de l’equip blanc, que coneixem pels rumors que corren en els xats dels MMORPG, en altres paraules, cap joc és massa per ells. A continuació trenca tota epicitat per a fer-nos conscients de la realitat: l’equip blanc són tan sols dos gamers adolescents sense vida ni amics que no surten de casa i que pateixen de privació de la son. Per dir-ho així, aporta una visió més real del gamer a la societat actual. També sap lligar molt bé el seu rebuig a la societat amb el que és la seva obsessió.

Els protagonistes són dos germans: en Sora i la Shiro (ajuntant-ne els Kanjis surt kuuhaku o “espai en blanc”, nom del seu equip, ja que sempre es deixen el nick en blanc). En Sora és l’home d’acció, el germà gran. Va tant inflat que una mica més i surt volant, però això fa que tingui una actitud de faquer que es queda amb tothom. La Shiro, la petita, té un cervell superprivilegiat i ella sola ha arribat a vèncer vint vegades superordinadors que juguen als escacs. No sabem si sempre es així, però passa dies sense dormir i després està que no s’aguanta, és MOLT MONA dormint amb cara d’àngel per a l’experiència estètica de l’espectador. La relació entre els dos germans és molt carinyosa i valdria pena d’explotar perquè la relació pivot de les històries sol ser amorosa i això ja cansa.

Sora

Sora.

Shiro.

Shiro.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Sora i Shiro són transportats a un altre món pel déu dels jocs. Aquest món, de tall medieval i fantàstic, té les seves pròpies regles: no hi ha violència, només jocs. Els jocs ho decideixen tot. Els germans s’adapten de seguida i sembla que es faran bona fama aquí. Ho tenen clar: Als relats de fantasia l’heroi sempre busca el camí a casa, però perquè hauríem de voler tornar nosaltres?

Ja comencen a jugar i en Sora fins i tot fa trampes a les cartes, que comporten la derrota inmediata si es perd. Són tan vanitosos que a la mínima de canvi s’aposten la seva vida amb qualsevol desconegut. Crec que només cal esperar perqué això els posi en greus problemes en els capítols que vindran.

I fins aquí el primer capítol. Quants jocs de taula abarcarà la série? Quines aventures ens esperen? A l’avanç del capítol vinent: fanservice. Estic que friso!

“TRASCENDENCE (2014)”: Una singularitat poc singular

Totes les orelles s’obren quan escoltem “Johnny Depp”. De costum, aquest sortilegi de dubtosa pronunciació, buida carteres i fa que les calcetes caiguin com si fossin encluses. Però què desmillorat que està Depp! Però què fora de paper… Ho veuen? Fins i tot jo no puc fixar-me en res més.

El reclam comercial és més vell que el banyar-se en boles, ja siguin noies ye-ye amb pèrdues d’orina o una noia amb peres que és la repera. Ens vénen gat per llebre! Intentaré deixar de parlar de publicitat tot i pensar que si aquesta pel·lícula està a la pantalla gran per aquest i no per altres motius. Comencem.

Un grup d’informàtics/científics treballen per a crear un ordinador amb consciència pròpia. Un grup terrorista actua per a assassinar el cap del projecte per enverinament (el nostre benaventurat Depp) amb la por que es provoqui la singularitat i els ordinadors es revoltin. L’Evelyn, la dona de Depp, decideix transferir la consciència d’aquest a l’ordinador, per que pugui sobreviure un cop el cos ja no aguanti els efectes del Poloni.

La singularitat és pels teòrics aquell moment de la història en la que la tecnologia és capaç de crear nova tecnologia. El fet de que un robot pugui crear desde zero, el converteix, en paraules de la pel·lícula, en un Déu, i per aixó en diem trascendéncia i no singularitat.

El dilema de la pel·lícula, però, és si en DataDepp (el Depp virtual) és realment l’home de la nostra pèl-roja o si és un ordinador amb intenció de conquerir el món. Aquest, troba una via cap a la biologia cel·lular, i a partir de nano biotecnologia que es replica a  mateixa intenta conquerir el món, entrant a cossos aliens com a la invasión de los infracuerpos. Tots connectats per Wi-fi, no deixen de ser una replicació de consciència del mateix Depp. L’Evelyn, qui és la verdadera protagonista, es troba enmig de la línia de foc entre els sintétics i els antitecnològics. Volent a moments fugir, i a altres moments salvar al seu marit.

És una pel·lícula que arranca molt bé per a convertir-se en carregosa i lenta. Desitjava que en Depp morís d’una vegada pel Poloni, perquè el que estigui terminal no aconsegueix afegir-li cap nota de dramatisme a la història. No és més que un recurs per a activar la verdadera trama de la tecnologia, però bé que ens la fan empassar sense oli ni res. I passa molt malament.

Un cop ficats en la història, les actuacions no són gens convincents, no hi ha manera de creure’s la pel·lícula. En DataDepp és més que soso. De viu, encara atreia una mica d’atenció tot i actuar com una persona més o menys normal. Però és que el doblatge és dolent. No sap treure partit d’un Depp més calmat de l’habitual, acostumat a un registre més alt. No li treu el to més íntim que aquí necessita.

Tot i així, el final la salva. El gir de guió que canvia el significat de la pel·lícula i el fa saltar a un significat més místic. Ens fa sentir malament. Ens fa sentir males persones. Està ben trobat.

Trascendence se suma al tema de moda; l’Internet, de manera coetània amb Open Windows i seguint l’estela de Her. Com féssin a Black Mirror, la inteligència artificial acaba sent una metàfora del dol. La necTrascendenceessitat d’estendre la vida del mort per la introducció de les seves dades en un disc dur. Segonament, la creença d’una vida superior a la terrenal, i la lluita contra la por a creure-hi.

El millor: El gir final de la trama, com es planteja la idea de la nanotecnologia a nivell superavançat.

El pitjor: L’interpretació, el ritme, el mal aprofitament del minutatge.

La nota: un 5,5