Reviu literària: La Fundación (1951)

Una de les coses bones del punt passallibres de la biblioteca es que acabes agafant llibres pel simple fet de ser clàssics, encara que no hi tinguis tot l’interès del món. M’ha semblat més curiós encara llegir-lo ara que el amic que me’l va rcomanar fa anys està estudiant estadística, tenint en compte el plantejament tant “estadístic” que té.

Amb “La Fundación” reexplorem la ciencia-ficció desde la ploma d’Isaac Asimov, aquest professor de bioquímica que no baixa mai de la Lluna.

La estadística pot preveure el futur? La psicohistória és una branca de la ciència que neix amb aquest fi, per a donar-se la patacada amb una imminent caiguda de l’imperi a 500 anys d’ocórrer. Hari Seldon haurà de teixir el seu pla per tal de prevenir la humanitat d’una era fosca massa llarga i garantitzar el renaixement de l’imperi galàctic.

El llibre reprén l’estil antològic pròpi de l’autor, més que conegut de novel·les com Yo, Robot. A Yo, Robot partim de les lleis de la robòtica, i aquí partim d’un fet històric. És una “pistola atómica que apunta en ambdues direccions”: passat i futur, doncs sabem com ha començat tot i com acabarà, però la gràcia està en tot el seguit de crisis que hi ha per a arribar-hi. De fet, per a saber-ne la història sencera s’ha de seguir la col·lecció d’Asimov: Fundación e Imperio i Segunda fundación, i és pot ampliar amb Los límites de la Fundación i Fundación y Tierra, i fins i tot amb dues precueles: Preludio a la Fundación i Hacia la Fundación. 

Com a tot, podem dir que La Fundación no té protagonistes: el protagonista és la societat i sabem com va avançant a través dels seus portamveus. L’energia atòmica és el puntal de la història, doncs el seu desequilibri entre planetes crea tensions que poden desfermar guerres arreu. És una font d’energia que s’està perdent i ara és considera fins i tot “màgia”. El paralelisme que es pot traçar amb la Edat mitjana és molt interessant. Segons com, no diuen que la història és circular?

En alguns moments també planteja el conflicte intern de si és més assenyat diferenciar-se de la massa per a buscar el canvi social o deixar-se endur per la corrent. Perquè segons Seldon, tot ha de sortir bé, oi? Hauría de actuar o no actuar? Per a mí, la resposta és actuar, doncs l’únic que et diu el llibre es que la revolució explota quan hi ha una fracció important de la humanitat implicada (uix, quina gran revelació). La teva pressió pot incitar a altres, fins que es passi el numero llindar necessari. Si una cosa va malament, només pot acabar en revolta.

La dinàmica sembla clara. Seldon ho ha estudiat tot per a que sortim de les crisis. En la primera buscant l’equilbri de poder, en la segona a través de la religió, en la tercera, a través del comerç. S’ha d’intentar allargar les crisis internes i externes el màxim de temps possible per a trobar-se amb una sola sortida, llavors aquella serà la correcta. Acaba sent previsible. Amb aixó no estic dient que sigui una novel·la fàcil.

És més, sembla que el seu tarannà és que el lector intenti anar per davant dels fets fins al punt d’obviar punts que poden ser previstos de sotamà. Per tant, ha d’intentar llegir-se ràpid, no deixar les parts a mitges per a no perdre’s. Però sí, acaba sent profundament social, i li falta una mica d’ànima (no cal alarmar-se, la Ciència-ficció tova li dóna més importància a les emocions, si penseu com jo.).

Guanya molt de ritme quan s’inclouen intrigues polítiques o enfrontaments entre oposats, previsors i amb una gran capacitat estratègica. Des d’aquest punt de vista, La segona i última part són les millors.

L’estructura, com ja he dit, és antológica. A cada relat tenim protagonistes diferents i una forta el·lipsis de més de vint anys entre una i altra (excepte per la última, en que passa poc temps al ser un afegit de Comerciantes). També trobem entradetes de L’enciclopèdia Galàctica a principi de cada capítol, que serveixen de contextualització i també li donen un segon nivell de narració a la cosa, que també està bé.

Tot i així de vegades no desenvolupa els diàlegs o entradetes al màxim sinó… I et deixa amb les ganes de saber què… I et toca la moral. Introdueix conceptes supercomplicats de matemàtiques al primer capítol, però són com apunts sense profunditzar. Transformacions de camp? Explica-me’n més! Hauria quedat més acabat que no pas amb punts suspensius interrompent tota l’estona. Però vaja, no em feu cas, jo no sé en quines condicions va escriure això.

El format, l’estil, tot delata la educació d’Asimov, que s’omple la boca amb pàrsecs i ergs per escriuuuuuuure i escriuuuuuuuure sobre els seus móns del final de l’univers, ja que de prosa, n’ha escrit molta. Per a passar l’estona, sempre que estiguis lúcid i llest per a seguir-li el joc a aquestes intrincades històries.

El millor: Les descol·locadores el·lípsis, els duels mentals de Salvador Hardin amb el príncep regent Wienis.

El pitjor: L’estil! Per totes les galàxies al galop!

La nota: 5,5 (totalment subjectiu)

Anuncios