‘Tomorrowland (2015)’ o más bien Tumorland

Tomen Tomorrowland por el viaje cinematográfico al parque temático del futuro. La película nos presenta los espacios como si fueran Disneyland, es más, la historia PARTE en el parque Disney.  La película parece querer cumplir el propósito de iniciar a los niños en la ciencia ficción, para interesarse más tarde en los clásicos (veremos cameos en la película de algunas de las más conocidas ficciones del siglo XX): The Day the Earth Stood Still, Star Wars (¿se pavonean de tener sus derechos?)… Si se ha sentido nostálgico al leer esto y cree que esta película es para usted, está equivocado.

Disney puede hacer buenos taquillazos. Piratas del caribe sigue ahí. Tomorrowland sin embargo no se encuentra muy por encima del estándar de Disney Channel, ¿quién sabe qué hubiera pasado con Space Buddies si hubiera tenido más presupuesto? Algo parecido a lo que le ha ocurrido a Tomorrowland. Lo cual es una pena, porque en esta producción se encuentran Brad Bird y  el gran Damon Lindelof, que  queda encorsetado bajo las órdenes de Disney a hacer una peli de niños. En efecto, es una superproducción con George Clooney o Hugh Laurie, pero eso confunde: esta película es para niños vendida bajo una fachada pseudo-ciencia-ficción. Su ambientación retrofuturista me ha dado una sensación parecida a Bioshock Infinite.  ¿Cuál es el hilo conductor? No hay una trama definida, lo único que impulsa la trama es una sugestionada necesidad de encontrar Tomorrowland, El Dorado de los científicos. Al principio le falta linealidad; es tan disperso como el tratamiento estético, que nos guía adelante y atrás en el tiempo. A los diálogos les falta fuerza, algo más visible cuando los recita un niño actor. La historia no se encauza hasta la hora de metraje, y eso es un cruce del umbral (ese punto en que el protagonista ya no se puede desentender de la aventura) muy, muy tardío. El principio de la película se establece la mitología, aunque la única luz en ella parece ser Britt Robertson, la única actriz aportando un poco de naturalidad a su personaje.

La película tiene sus buenos momentos, esas escenas del broche y los Campos de cereales son originales y interesantes. Incluso los primeros momentos entre Cassie y Athena, la reclutadora de Tomorrowland, tienen un buen ritmo. George Clooney, el cascarrabias, es plomizo, su personaje no ofrece valor por encima de ser un puente a un ruinoso Tomorrowland, o yo qué sé, ser la fantasía de chicas adolescentes con el complejo de Electra. El guión está hinchado de mucho “no sabes a lo que te enfrentas y tampoco te lo decimos” sobre algo que no tiene mucho misterio.

En el lado bueno, la moral del poder del optimismo. En el lado malo, como en minutos la pelicula se transforma en la aventura de acción preferida de la escuela primaria dejándolo a usted–que acompaña a su hijo al cine- fuera, ¡pringado!.

Lo mejor: algunos momentos divertidos, el trigal.

Lo peor: con la fuerza natural que da el cine, valía la pena arriesgarse con un guión mejor, no con una película de tarde dominguera.

La” nota: 4tomorrowland-disney-still-trailer

Anuncios

STEPHEN KING – ‘EL PISTOLERO (LA TORRE OSCURA (I) )’ (2003)

El seu món s’ha mogut, i ha caigut en la decadència. És l’estampa del Western esquitxada per dimonis, mutacions i màgia. Hey Jude sona als salons, i el pistoler busca venjança. visiteu un món post-apocalíptic sense aparells elèctrics que us absorbirà.

Llegim ‘El pistolero’, de les primeres obres de Stephen King, ara reescrita per a la revisió i cloenda de la seva saga ‘La torre Oscura’. Amb una mica més d’Introducció, de fet molt interessant, sobre com encarava la història King, encara per arribar, als seus dinou anys, i de com es viu aquesta edat. Ja d’entrada, això va connectar amb mí totalment. A més, aquest llibre té semblances amb un parell d’històries que em ronden el cap, i això em provoca simpatia.

La palabra es DIECINUEVE.

El saberlo te volverá loca.

DIECINUEVE. Intentarás olvidarla pero tarde o temprano escapará de tu boca como un vómito

L’aventura és la d’un personatge misteriós, amb un passat dur que desconeixem, i amb moments que coneixerem per retrospecció. És el desenvolupament del arquetip de l’heroi; en que tota la seva vida és una sola causa, un heroi anònim, resignat al seu paper, i que encaixa els cops durs amb la disposició d’un màrtir.  Sent un cert gust per patir i que les coses li vagin malament, com si l’esforç fes que arribar a la seva fita sigui més valuós. És un home que poc a poc està perdent la seva humanitat a través de la seva el-pistolero-la-torre-oscura (1)obsessió.

El nostre antagonista cobert en una caputxa negra, és maldat pura, pròpia del autor. Maldat per capritx i sense raó. Tot i que no se’l pot veure fins l’emfrontament final, sempre hi és present. És un home amb poder de tornar gent a la vida.

La distinció entre la vida i la mort no és clara. En Jake, acompanyant del Pistoler, va aparèixer al desert del Pistoler des del nostre món (Nova York als 70) amb l’últim record d’haver estat atropellat a Manhattan.

El misteri que envolta la història perpetra una mena de secretisme hermètic que et fa voler seguir llegint, esperant, amb sort, que tot acabarà tenint una explicació. Els flaixbacks, haurien de fer el fet d’anar enrere fins al focus del problema. Però es queden a mig camí. Arribem fins al nostre oponent: l’home de negre, amb qui probablement, aconseguirem una solució. Però no, no fem sinó que aconseguir una pregunta més gran.

La reacció habitual seria enfadar-se. Tot i que es tracti d’una saga, sempre és agradable que els llibres estiguin ben compartimentats, amb un principi i un final. Seré jo, que sempre m’agrada buscar-li el rerefons a les coses. El trobo. De fet, sóc de l’opinió que com més ambigua sigui una història, més èxit pot tenir. No importa tant el que l’autor no vulgues expressar tal cosa, sinó que sigmichael_whelan__the_darktowerui possible treure’n més d’una interpretació.

En aquest cas, aquesta història acaba amb una (molt encertada) representació del  Gènesis,  la grandiositat de l’univers, amb la ciència, amb la cerca que finalitza amb una cerca més gran. És una metàfora del sentit de la vida: ens sobrepassa. És impossible saber-ne el sentit; la nostra existència és casual, tot és va.

Ens trobem davant d’una història de fantasia, camuflada de Western, amb tocs foscos. King és un mestre del estil (si més no després de la extensa revisió podant un text bastant petulant). El llenguatge utilitza variacions de paraules poc usuals, imatges i moltes floritures. És la primera vegada que veig el tard descrit de sis maneres diferents (o el número que sigui) sense repetir paraules. Tot i així, sabreu que a aquest autor li agrada trencar el to amb paraulotes aquí i allà. I és King, i la morbositat sempre hi té cabuda -qualsevol excusa és bona per a fer correr un filet de sang- així com també veurem la recurrent imagineria cristiana.

El Millor: La foscor dels personatges. El zic-zac narratiu.

El pitjor: La inconclusivitat de l’història, segurament voldràs seguir llegint La llegada de los tres.

Nota: 7,5

Teories -spoiler- Sigue leyendo