STEPHEN KING – ‘EL PISTOLERO (LA TORRE OSCURA (I) )’ (2003)

El seu món s’ha mogut, i ha caigut en la decadència. És l’estampa del Western esquitxada per dimonis, mutacions i màgia. Hey Jude sona als salons, i el pistoler busca venjança. visiteu un món post-apocalíptic sense aparells elèctrics que us absorbirà.

Llegim ‘El pistolero’, de les primeres obres de Stephen King, ara reescrita per a la revisió i cloenda de la seva saga ‘La torre Oscura’. Amb una mica més d’Introducció, de fet molt interessant, sobre com encarava la història King, encara per arribar, als seus dinou anys, i de com es viu aquesta edat. Ja d’entrada, això va connectar amb mí totalment. A més, aquest llibre té semblances amb un parell d’històries que em ronden el cap, i això em provoca simpatia.

La palabra es DIECINUEVE.

El saberlo te volverá loca.

DIECINUEVE. Intentarás olvidarla pero tarde o temprano escapará de tu boca como un vómito

L’aventura és la d’un personatge misteriós, amb un passat dur que desconeixem, i amb moments que coneixerem per retrospecció. És el desenvolupament del arquetip de l’heroi; en que tota la seva vida és una sola causa, un heroi anònim, resignat al seu paper, i que encaixa els cops durs amb la disposició d’un màrtir.  Sent un cert gust per patir i que les coses li vagin malament, com si l’esforç fes que arribar a la seva fita sigui més valuós. És un home que poc a poc està perdent la seva humanitat a través de la seva el-pistolero-la-torre-oscura (1)obsessió.

El nostre antagonista cobert en una caputxa negra, és maldat pura, pròpia del autor. Maldat per capritx i sense raó. Tot i que no se’l pot veure fins l’emfrontament final, sempre hi és present. És un home amb poder de tornar gent a la vida.

La distinció entre la vida i la mort no és clara. En Jake, acompanyant del Pistoler, va aparèixer al desert del Pistoler des del nostre món (Nova York als 70) amb l’últim record d’haver estat atropellat a Manhattan.

El misteri que envolta la història perpetra una mena de secretisme hermètic que et fa voler seguir llegint, esperant, amb sort, que tot acabarà tenint una explicació. Els flaixbacks, haurien de fer el fet d’anar enrere fins al focus del problema. Però es queden a mig camí. Arribem fins al nostre oponent: l’home de negre, amb qui probablement, aconseguirem una solució. Però no, no fem sinó que aconseguir una pregunta més gran.

La reacció habitual seria enfadar-se. Tot i que es tracti d’una saga, sempre és agradable que els llibres estiguin ben compartimentats, amb un principi i un final. Seré jo, que sempre m’agrada buscar-li el rerefons a les coses. El trobo. De fet, sóc de l’opinió que com més ambigua sigui una història, més èxit pot tenir. No importa tant el que l’autor no vulgues expressar tal cosa, sinó que sigmichael_whelan__the_darktowerui possible treure’n més d’una interpretació.

En aquest cas, aquesta història acaba amb una (molt encertada) representació del  Gènesis,  la grandiositat de l’univers, amb la ciència, amb la cerca que finalitza amb una cerca més gran. És una metàfora del sentit de la vida: ens sobrepassa. És impossible saber-ne el sentit; la nostra existència és casual, tot és va.

Ens trobem davant d’una història de fantasia, camuflada de Western, amb tocs foscos. King és un mestre del estil (si més no després de la extensa revisió podant un text bastant petulant). El llenguatge utilitza variacions de paraules poc usuals, imatges i moltes floritures. És la primera vegada que veig el tard descrit de sis maneres diferents (o el número que sigui) sense repetir paraules. Tot i així, sabreu que a aquest autor li agrada trencar el to amb paraulotes aquí i allà. I és King, i la morbositat sempre hi té cabuda -qualsevol excusa és bona per a fer correr un filet de sang- així com també veurem la recurrent imagineria cristiana.

El Millor: La foscor dels personatges. El zic-zac narratiu.

El pitjor: La inconclusivitat de l’història, segurament voldràs seguir llegint La llegada de los tres.

Nota: 7,5

Teories -spoiler- Sigue leyendo

Anuncios